Secció de Natació
Temporada 2016-2017
LA IMPORTÀNCIA
DEL RESPECTE
A LA PERSONA
DESCRIPCIÓ D'UNA REALITAT SOCIAL I ESPORTIVA:
LES CATEGORIES EN LA DISCIPLINA DE LA NATACIÓ
Índex
1.
Contextualització
2.
Descripció del col·lectiu
I Els nens i nenes
II Els adolescents i el joves
III Els adults
3.
Característiques de la competició
4.
Possible risc d'abandonament i fracàs esportiu
5.
Conclusions
La natació és
un
dels esports més practicats al món, sobretot pels seus coneguts beneficis per a la salut.
A més, és esport olímpic encara que es pot realitzar sense necessitat de competir.
En el cas que si es competeixi, les seves categories es distribueixen en
funció de les edats dels nedadors, de manera que fins que no tenen
6 anys
(equivalent a la primària) no comencen en categoria prebenjamí, quan s'introdueixen algunes competicions, als 8 benjamins on ja
hi ha
campionats territorials,
als 10/11 alevins que
ja poden
participar en campionats estatals i, quan comencen l'institut, infantils. Després, finalitzant aquesta etapa s'arriba a la categoria
júnior (15 anys aprox. en funció de la Comunitat).
Els que aconsegueixen arribar a la següent, l'absoluta, gairebé freguen la majoria d'edat. Però són pocs, ja
la situació social no ho permet: estudis, treball, influències socials,
responsabilitats, etc.
El que és molt habitual actualment, són persones de més de 20 anys que després d'haver abandonat la competició amb 16/17, decideixen tornar
en
categoria màster. Això
ens demostra
dues coses: a les persones els
agrada nedar i, més cridaner encara, els
atrau la competició. I aquesta etapa l'allarguen indeterminadament, ja
pots trobar- te +35
o posterior.
2. Descripció del col·lectiu
I) Els
nens i les nenes
Dins del grup d'infants, es diferència l'etapa 0-3 de la de 3-6 anys. Encara i així, en
aquest article començarem parlant dels infants de 5-6 anys ja que el desenvolupament anterior, tot i ser molt rellevant i imprescindible, no el vivim directament a l'escola de natació.
En aquest moment (5-6 anys) un infant té unes destreses motrius que li permeten saltar petites barreres, alternant els peus, caminar de puntetes i aïllar les
parts del cos
(braços/tronc/cames); en l'etapa anterior el seu cos era
un
bloc i no podien separar mentalment aquestes parts. Els aspectes de
l'equilibri comencen a aparèixer: caminar per una barra estreta, a un sol peu, etc. Això li permet experimentar coses noves i seguir gaudint de l'activitat; en el cas
que un infant no
estigui preparat mai
el forçarem ja
que una errada el podria fer agafar por i fer un retrocés en
el desenvolupament.
A nivell cognitiu, identifica les activitats
del
passat i el futur (encara que no posa
moment concret al succés; ahir pot significar fa 1 dia o fa 1 mes). Se'ls hi pot començar a fer encàrrecs d'un dia per un altre, i si ho fan és una bona ocasió per felicitar-los però en cap cas per renyar-los; ja ho aprendran. Alhora, ja comença a dominar els números i
els ordinals, així com l'explicació d'un relat amb un ordre determinat. A través del joc
s'estimula la seva creativitat i emocions (com l'alegria) i a acceptar les regles
del
joc (abandonat l'egocentrisme tan típic de l'etapa anterior).
A nivell emocional, a l'infant li apareixen emocions noves (por, frustració,
ira), l'orgull i la vergonya, identifica els seus
errors i límits.
És important per això la figura del monitor/a
o entrenador/a que reforci la seva
autoestima, sense
potenciar allò que fa malament, mantenir sempre les normes i els límits per identificar el
que
està bé i malament, i gestionar aquestes emocions sense cohibir-les sinó potenciant que les
expressin (sempre i quant es respecti els altres companys/es).
També podem afegir que són creatius,
els
hi agrada col·laborar en les tasques i adquirir un rol dins del grup, s'interessen pels altres i li donen molta importància a l'opinió del
grup. Respecte això, s'ha de gestionar de manera grupal
com
a unió de persones i no
permetre
el desplaçament de cap infant (ja sigui per trets característics o per un desenvolupament endarrerit)
i potenciar la interacció entre els membres del grup.
La següent etapa és la de 6 a 12 anys que explica una etapa concreta del desenvolupament infantil, i que, en el nostre país, coincideix
amb l’anomenada educació primària,
l’etapa d’educació obligatòria en què tots els infants estan plenament escolaritzats. Aquesta etapa
de
la vida dels infants, si tot va bé, no es caracteritza (com en les anteriors i la posterior) per cap conflicte evolutiu especialment rellevant. És l’etapa tranquil·la per definició.
La família compta amb la col·laboració de l’escola i altres
agents educatius
per
a l’atenció i educació dels fills/es i, aquests, es van obrint a
moltes possibilitats
en tots els àmbits
del
desenvolupament humà. Es pot dir
que, entre aquestes
edats, els pares poden
“descansar” de conflictes passats, i comptar amb un infant que és progressivament capaç de moltes coses i els “estira” amb
el seu desenvolupament a descobrir nous aprenentatges.
Precisament, com que
és una etapa
tranquil·la
del desenvolupament psicològic, és propici el treball sobre els
hàbits,
les destreses i els valors
per
mitjà dels costums
i les rutines familiars.
Els pares i mares, en prendre
consciència de les enormes possibilitats que tenen en
aquesta etapa de la vida,
poden millorar les relacions entre els membres de la família,
refermar
afectes,
polir
rutines i, tot això, per
incidir positivament en l’educació
del
seu fill o la seva filla.
En l’etapa anterior (de la petita infància) i en la posterior (de la pubertat
i l’adolescència), els pares i mares ja tenen prou conflictes en la seva vida quotidiana
amb els seus fills i filles i, a més, els han d’afrontar de forma immediata, per això es fa
complicat actuar proactivament o preventivament.
Durant la primària, els conflictes i
enfrontaments són molt menors,
i cal “aprofitar“ el temps per assentar moltes coses
que
esdevindran bàsiques per a l’adolescència. Entre els 6 i els 12 anys és més fàcil anar acompanyant els fills i filles perquè la seva disposició a tot
tipus d’aprenentatges i
la “tranquil·litat emocional”
que gaudeixen ho permeten.
Aquesta és una etapa fonamental per consolidar
hàbits, per
fomentar l’autonomia, per presentar reptes d’aprenentatge, per fomentar valors i per refermar relacions positives i amoroses. Es pot dir que és una etapa d’acció propedèutica (d’apropiació de les
eines, habilitats i destreses que després seran necessàries).
Dels 6 als 12 anys els
infants viuen una etapa molt important de la seva vida, i els adults la poden gaudir
i acompanyar. En el nostre camp: l'esportiu, podem reforçar aquest hàbits i valors que les famílies volen inculcar al seus fills (disciplina, atenció, esforç, autonomia, límits, etc.) i alhora podem col·laborar en el desenvolupament físic de l'infant d'una manera saludable (no sedentarisme, possibilitat de lliberar tensions
físiques, inculcant valors d'alimentació saludable,
etc.). En aquest cas el monitor/a haurà de ser flexible i donar autonomia,
alhora que
marcar els límits i ser
la
figura d'autoritat.
Aquesta és necessària perquè aporta:
- contenir els impulsos i adquirir autocontenció, que, alhora, comporta l’adquisició de la tolerància; diferenciar el bo del dolent, el que està bé i el que està malament; aprendre a viure en societat, coneixent els significats, les pautes i normes socials; construir una relació de respecte, necessària per aprendre a situarse en diferents situacions i contextos; adquirir la noció de risc, imprescindible per a la supervivència; desenvolupar una educació emocional, bàsica per al benestar psicològic i personal.
A l’annex s'adjunta uns quadres per a que puguem tenir més informació de l'etapa.
II) Els adolescents
i joves
Analitzant la franja d'edat que abans hem esmentat: INFANTILS, entre 12
i 14 anys.
Els primers anys de l'adolescència són una etapa
marcada per molts canvis físics,
mentals, emocionals i socials.
A l'inici de la pubertat es presenten canvis hormonals.
En la majoria dels homes comença a aparèixer el pèl públic i facial i la seva veu
es torna més greu. En les
nenes apareix el borrissol púbic, els creixen dels pits i els ve el període.
Aquests canvis i la manera com els perceben els altres podrien ser factors de
preocupació
per als preadolescents.
També
és un període
en el qual l'adolescent podria enfrontar-se a la
pressió que exerceixen els seus amics perquè consumeixi alcohol, tabac i drogues o perquè tingui relacions sexuals.
Altres reptes als quals s'enfronten poden ser els trastorns de l'alimentació, la
depressió i els problemes
familiars. A aquesta edat, els adolescents prenen més decisions
pel
seu compte sobre
els seus amics, els esports, els estudis i l'escola.
Es tornen més independents, amb
personalitat i interessos propis, tot i que els pares
encara són
molt importants.
Aquests són alguns aspectes afectius i socials
del desenvolupament dels adolescents:
- Es preocupen més per la seva imatge física, la manera com es veuen i la roba.
- Pensen massa en ells; passen per períodes de moltes expectatives i falta de confiança.
- Tenen més canvis d'humor.
- S'interessen i es deixen influir més pels nois de la seva edat.
- Demostren menys afecte als pares; pot ser que en ocasions es mostrin rudes o amb mal geni.
- Senten ansietat davant els reptes que els imposa el treball escolar.
- Desenvolupen problemes d'alimentació.
- La tristesa o depressió pot afectar el seu rendiment escolar i fer que consumeixin alcohol i drogues, tinguin relacions sexuals sense protecció i s'enfrontin altres problemes.
Sobre el raonament i aprenentatge podem dir que:
- Fan raonaments més complexos.
- Expressen millor els seus sentiments amb paraules.
- Desenvolupen una noció més clara del que és bo i el dolent.
Per tant,
extrapolant-lo
a l'esportiu, és un
moment clau per a la confiança
i l'autoestima, i per desenvolupar el bé i el mal. Si
són esportistes en desenvolupament però que encara no están preparats
per
competir amb grans, tindran una baixa autoestima, creuran que "són dolents esportistes" i abandonessin l'esport.
Als 15-17 anys els indicadors del desenvolupament són diferents. En aquesta etapa de
l'adolescència hi ha canvis en la forma en què els nois pensen, senten i interactuen amb els altres així com en el desenvolupament del seu cos.
La majoria de
les nenes ja haurà aconseguit la
seva
maduresa física i haurà arribat al
final de la pubertat. Els homes encara podrien estar desenvolupant-se físicament durant aquesta època. Als
adolescents pot preocupar el pes o la mida o la forma del seu cos.
Els trastorns de
l'alimentació també poden ser comuns, especialment entre les adolescents.
Durant aquesta fase, l'adolescent està desenvolupant les seves
pròpies opinions i personalitat.
Les relacions amb els amics encara són importants, però també anirà adquirint altres interessos a mesura que s'estableixi un sentit
d'identitat més definit. També és un
moment important de preparació per assumir més
independència i responsabilitat; molts adolescents
comencen a treballar i un gran nombre d'ells es anirà de la casa un cop acabin l'escola secundària superior.
Aquests són alguns aspectes afectius i socials del desenvolupament dels adolescents:
- S'interessen més per persones de l'altre sexe.
- S'enfronten menys conflictes amb els pares.
- Mostren més independència dels pares.
- Tenen una major capacitat d'estimar i compartir i de desenvolupar relacions més íntimes.
- Passen menys temps amb els seus pares i més amb els amics.
- Senten molta tristesa o depressió, la qual cosa pot afectar el seu rendiment escolar i fer que consumeixin alcohol i drogues, tinguin relacions sexuals sense protecció i s'enfrontin altres problemes.
Sobre el raonament i aprenentatge, els adolescents a aquesta edat:
- Aprenen hàbits de treball més definits.
- Es mostren més preocupats pels seus estudis futurs i els seus plans laborals.
- Són més capaços de justificar les seves decisions, com la distinció entre el bo i el dolent
III) Els adults
A l’adultesa s’hi
arriba entre els 18-25 anys, depenent de les característiques de cada persona, de l’entorn, de les situacions personals, etc.
La categoria “absolut” de natació està compresa a partir de noies de 17 anys i nois de
18 anys, per tant, partim d’aquestes edats.
En aquest moment, els
joves/adults estan en un moment complex de
la seva vida perquè hi interfereixen moltes altres coses:
- Relacions personals/amoroses
- Vida social
- Conducció de vehicle
- Consum de substàncies tòxiques
- Decidir el futur immediat (estudis, feina, ...)
A nivell afectiu, ja són totalment independents dels pares però, malauradament, no són autònoms a nivell econòmic. Això implica que sovint els joves
d’aquestes edats
deixin la pràctica esportiva per iniciar-se al món laboral i no dependre de les famílies.
A nivell d’aprenentatge, tenen capacitat per ser organitzats (tot i que no tots ho siguin), encara estan desenvolupant algunes parts del seu cos (tant cognitives com motrius), per tant,
encara estan creixent, i els
toca ser conseqüents amb les seves accions (poden ser multats, empresonats, votar, etc.).
Es un moment
crític per l’etapa esportiva.
Però en aquesta categoria, com ja anunciava a l’inici del text, també
es contemplen persones més adultes i
madures, amb una situació personal, professional i emocional molt més completa i complexa, que els
permet gaudir
de
l’esport i la competició. Els podem trobar tant a la categoria d’absoluts com a la categoria màster, i poden ser gent
d’entre 21-80
anys, per dir quelcom,
amb molt d’entusiasme.
Aquest perfil,
potser no és el més idoni per l’entrenament, donat que potser només poden practicar 3 cops per setmana, però són els més organitzats, motivats,
independents i autosuficients. Això
implica que no depenen de progenitors
per
mantenir-se ni per demanar permís per realitzar les activitats, que poden destinar una
part
dels seus ingressos a la automillora de la pràctica esportiva i que estan totalment
conscienciats de la importància de l’esport, la salut, el benestar, etc.
També és un grup que es caracteritza per l’interés de practicar allò que realment els hi
agrada amb la finalitat d’establir un grup relacional i, si s’escau, una millora de
rendiment esportiu.
3. Característiques de la competició
La competició es defineix pel diccionari català com:
1. Qualitat de l'activitat esportiva
referent a l'oposició dels participants en un context d'igualtat
d'oportunitats i d'acord
amb un conjunt
de
convencions i de regles que donen un valor precís
al triomf.
2. Manifestació
esportiva consistent en l'enfrontament, individual
o per equips,
de
dos adversaris o més per determinar-ne un guanyador.
És a dir, que
la competició implica enfrontament entre una o més persones, i, així mateix, el fet
d'acceptar i gestionar el fracàs
o l'èxit.
L'esport en si aporta molts valors al desenvolupament dels nens i
joves, com és la
constància, el
sacrifici, la
superació,
entre d'altres. Però la competició suma més, dóna
més, té un afegit, i
és que en el moment que es competeix, que lluita, es
porta
al cos ia
la ment a un estat límit on es demostra el veritable caràcter, on podem veure si és un
esportista humil, que es
preocupa pels seus companys, amb ànsies de guanyador o, com hi ha molts
casos, que no està capacitat per participar o que no respecta als altres. I és que la competitivitat es pot generar, però principalment es porta dins. És veritat
que a força de competir i de créixer, és una cosa que s'estimula i
augmenta, però és difícil generar el que hi ha persones que ja porten dins.
A més, la companyonia i les amistats que es generen en el món de l'esport són molt més intenses i profundes, encara que
no duradores, pel mateix motiu que
abans: es viuen experiències molt "heavy",
comparteixen el temps amb persones durant llargs
períodes de seva vida i en un estat d'esforç i concentració molt elevat.
Amb tot això, amb els beneficis i els riscos
que
això implica, s'ha de tenir en compte
l'estat maduratiu de
la persona, així com les seves capacitats psicològiques
i fisiològiques. Cal cuidar l'adquisició
d'hàbits saludables, el bon clima
de treball i
l'esportivitat (fair
play). Per tant, la competició aporta
uns
valors a què la pràctica però, al seu mateix temps,
pot
generar enfrontaments
agressius entre persones i equips
que no sigui
saludable ni
educatiu.
4. Possible risc d'abandonament i fracàs
esportiu
Abandonament i
motivació són dos conceptes estretament lligats, ja que el primer
és sovint conseqüència de la falta del segon i,
tal com afirma Cervelló (1996),
l'abandonament és un
indicador molt important de
la motivació en l'esport.
En paraules de l'esmentat autor, l'abandonament esportiu es pot conceptualitzar com
aquella situació en la qual els subjectes han finalitzat el seu compromís explícit amb una especialitat
esportiva concreta.
Dins d'aquest apartat hem de ressaltar la importància de l'actuació de l'entrenador que
pot
tornar-se com un agent essencial tant per a
afavorir la continuïtat de la
pràctica,
com
per conduir a l'abandonament de la mateixa. Seria un error
obviar que independentment de la motivació que els nens perceben a través del
programa de
continguts
proposat per l'entrenador, les relacions que s'estableixen entre aquest i
els companys
són decisives i determinants (Torre i Cols., 2001).
Per aquest motiu, resulta especialment rellevant l'assessorament psicològic a entrenadors d'esportistes joves
(Cruz, 1997) i
s'ha de ressaltar la importància que
pot
arribar a adquirir
el comportament del tècnic en relació amb esportista (Tuero i Salguero 2002a; 2002b). Segons
l'opinió de
Vigarello (1986) i en la línia
dels autors esmentats en aquest
paràgraf i en
el
precedent, l'esportista és el reflex de l'entrenador, ja que aquest
projecta la seva forma de fer i la seva personalitat en els esportistes que dirigeix.
Estudis recents demostren que els esportistes valoren més en els seus
entrenadors
aspectes relacionats amb el comportament personal i les relacions humanes,
que
amb els propis coneixements tècnics. Així, alguns esportistes exposen com a raons per abandonar l'esport una sèrie
de factors negatius, tant dels entrenaments com de la competició, la major part dels quals
estan sota el
control
de
l'entrenador, considerat
com
a figura clau en la
iniciació esportiva, ja
que
és l'encarregat de planificar els
entrenaments i interactua contínuament amb els seus esportistes.
No obstant això, en
alguns casos, aquestes interaccions no responen en absolut al
que es denomina un
enfocament positiu de l'ensenyament de
destreses esportives, afavorint d'aquesta manera el no desitjat abandonament de la pràctica (Martens, 1987; Martín i Hrycaiko, 1983; Smoll i Smith, 1980; 1987). Els entrenadors també han de ser conscients que la raó per abandonar varia segons l'edat, el sexe i potser l'esport practicat.
Les principals causes d'abandonament de la pràctica esportiva són: Baixa Forma / Interès, Escassa habilitat i Falta de Diversió.
Si ens fixem en l'edat mitjana
d'abandonament,
18 anys, i intentem establir una
relació de la mateixa amb la principal causa d'abandonament "tenia altres coses a fer", podem extreure alguna conclusió important.
Als 18 anys la majoria dels subjectes comencen els seus estudis
universitaris, els quals suposaran un gran salt a nivell qualitatiu i quantitatiu pel que fa
a grau d'exigència i dedicació, ia més molts
d'aquests joves
hauran de desplaçar-se a altres localitats a realitzar els seus estudis. Aquestes circumstàncies unides a una
falta de coordinació entre el que podríem anomenar estructura esportiva i estructura
acadèmica afavorirà la retirada de l'esport.
En altres ocasions van a ser producte d'una mala planificació per part de l'entrenador, el qual ha estat assenyalat com una de les peces claus perquè es mantingui la pràctica.
Múltiples autors són els que assenyalen el crucial paper que exerceix l'entrenador en l'àmbit de l'abandonament i / o motivació esportiva (Vigarello, 1986; Martens, 1987; Martín i Hrycaiko, 1983; Smoll i Smith, 1980; 1987; Snyder, 1996a; 1996b; Cruz, 1997 i Torre i cols., 2001).
La pèrdua de diversió també es considera un factor que afavoreix la retirada. Quan el subjecte està realitzant una pràctica que ja no el satisfà (motivació
intrínseca) i aquesta manca de satisfacció no se supleix amb recompenses externes (motivació extrínseca), està revocat irremeiablement a la retirada (Weinberg i Gould,
1996).
Alguns autors atribueixen com a principals causes per l'abandonament de la natació
a més de l'esmentat conflicte d'interessos, els problemes amb l'entrenador i amb altres significatius (pares, amics, etc.), la manca de diversió
i l'elevada exigència temporal
que
suposa la pràctica d'aquest esport.
Aquests resultats també són consistents amb el suggeriment que aquells que es
perceben com més hàbils tenen una major tendència a continuar
en la competició
(Martin i Dodder, 1997).
Una dada significativa és que les dones comencen
a competir entre un i dos anys
abans que els homes i també avancen lleugerament el moment d'abandó. Pensem que això
és una conseqüència de l'estructuració
de les categories
competitives en aquest
esport, les quals agrupen subjectes en funció
de
l'any de naixement, amb variacions de fins a
dos anys entre nens i nenes des d'un primer moment,
tot
i que fins als 11 o 12 anys no s'hagin descrit
diferències a nivell de maduració i desenvolupament entre els
dos
sexes. D'aquesta manera les noies comencen a competir a
nivell d'exigència major
força abans que els nois, factor que propiciarà
que aquestes es "cremin" abans, anticipant
d'aquesta manera la seva retirada de l'esport de competició.
5. Conclusions
Per finalitzar aquest article d’opinió, m’agradaria resumir-ne el contingut.
En primer lloc, destacar que la natació és un esport que es pot practicar des dels primers mesos
de
vida fins als últims.
En segon lloc, és un esport inclusiu que poden practicar totes les persones (tant si tenen alguna dificultat mental o física). Hi ha
unes federacions que se
n’encarreguen
especialment.
En tercer lloc, hi ha diferents etapes evolutives en la vida de les persones. Cada etapa
és igual d’important que l’anterior o la següent. Encara que siguin temeràries, no hem de fer per acurtar-les o eliminar-les ja que les persones les necessitem per passar a l’etapa següent.
En quart lloc, d’aquestes etapes, n’hi ha que són més idònies per la pràctica esportiva
que d’altres. Però el
més
important és
la motivació pròpia de cada
persona per
realitzar-ho.
En cinquè lloc, es comença molt aviat a competir. I en molts casos, s’acaba aviat
també.
En sisè lloc, la pràctica esportiva aporta molts valors, la competició n’aporta uns altres. Depenent el punt de vista, poden
ser positius o negatius.
I per últim, destacar
la
importància dels
entrenadors com
a
educadors
i guies
d’aquestes persones que realitzen un esport.
Tant pels bons
com
pels mals moments.
ANNEX
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada